Una d’elles és el monòleg La Xarxa, que he escrit partint d’un text inicial de Valeri Laguna i que poso en escena gracies a la direcció teatral d’Eloi Tres. A continuació podeu llegir el text complet del monòleg.
Merda, joder… merda! Quina putada, collons… quina putada! Perdoneu aquesta mala llengua però és que això no es fa, d’aquesta manera, no es fa, això així no es fa! Sigui déu nostre senyor, les Moires o la santíssima trinitat aquesta vegada l’han ben cagada!
És que morir-se, al cap i a la fi, tothom es mor, però hi ha mors i mors… Hi ha qui mor amb una certa èpica, en un dia assenyalat, l’endemà del naixement del net o al final d’un viatge… hi ha morts carnals, morts d’orgasme. Morts glamuroses, per sobredosi, el club dels vint-i-set, les cues de fans ploroses posant espelmes i tatuant-se cançons! Show must ho on! I després hi ha morts penoses i deplorables. Morir-se cagant o fent-se una palla, morir-se en l’intent, com els soldats que no arriben a disparar, o els anònims que es moren amb una obra mestra al tinter.
Us veig bé! Feu bona cara vull dir. Jo diria que també… Millor cara que abans oi? Anava molt cansat!. Al tanatori tothom ho deia, «fa bona cara pobret», hi afegien aquest «pobret» compassiu, el mateix «pobret» que desembutxen quan Intemon Oxfam ens planta nenets gambians famèlics per TV3 en ple dinar familiar, els negrets i els mortets, tots plegats, pobrets. No ara en serio, estic content amb el meu nou lifting, una mica tard però content.
Els amics em van posar dins la caixa un «Hamlet» i, … els enemics «Els evangelis»! El diari arriba cada dia; en soc subscriptor.
Va bé, tenir llibres,… per llegir; mai se sap,…què et caldrà. Però, Hamlet i Jesucrist, junts! “Ser o no ser” i «Ara em veieu però demà no em veureu i després em tornareu a veure»; ho va escriure l’evangelista Mateu, als pocs anys després de Crist i estic en condicions d’afirmar que és la sentència més clarivident que es pot trobar en aquest cony de llibre. Avui en dia un es mor, el foten en una caixa dins un nínxol i allà es queda, però al tornar a casa, tots els dolosos poden posar el nom del difunt al Google i descobrir-ne coses que en vida seva desconeixien, és com una resurrecció en format digital. El problema és que aquest llegat el generem inconscientment i de forma totalment desordenada, vet aquí l’error.
Aquell dia jo era aquí mateix, llegint… «La música que sobreviu a la mort», era força interessant, amb una imatge de mitja pàgina, romàntica, ummm … la reproducció de «Jove Tràcia portant el cap d’Orfeu», us sona? O-r-f-e-u!
El poeta, i músic … amb la seva lira… Ell, que s’adaptava per igual al món dels vius i al món dels morts, a la llum i a la tenebra. L’Orfeu de Monteverdi… meravellós!
Jo estava tranquil, amb l’Orfeu i el Monteverdi… giro la pàgina… així, de cop, titular «Les xarxes socials després de la mort», i més petit, com a subtítol «Els internautes hauran d’aprendre a gestionar la seva herència digital a la xarxa».
L’article ho explicava tot … «el nostre llegat digital», una idea que fins al moment ni se m’havia passat pel cap, un llegat digital basat en tot allò que dia rere dia aboquem a la xarxa, al núvol que en diuen ara, fotografies, vídeos, converses, confidències… El fet de perdre el control de totes aquestes dades un cop mort em feia venir una suor freda. El dia que vaig néixer, el nom de la meva filla, la talla dels meus pantalons, la data en que ens vam casar.. on aniria a parar tota aquesta informació?. Anava llegint i anava perdent el món de vista. I així amb el pensament embarcat en distòpies orwelianes i teories de la conspiració vaig caure, sense adonar-men a les grapes del temut atac de miocardi!
La meva no es pot catalogar com una mort penosa sinó que requereix d’una categoria especial, la meva és una mort inacabada. Perquè mentre la Fina em regirava les butxaques buscant el telèfon mòbil per trucar al 112, en el meu pensament de cos difunt existia només una sola paraula que pampalluguejava dins el meu cervell com els neons d’un club de carretera, unes lletres grosses i brillants clavades en la meva psique que clamaven… MERDA!
I és que l’he cagat, hòstia, l’he cagat ben cagada! M’estava adonant de lo irresponsable que havia sigut durant tot aquest temps just en el moment en que ja era massa tard per canviar res de res. Totes les meves dades ja eren allà, en mans de desconeguts, sense que jo pogués fer ja res per evitar-ho, ho podien saber tot de mi, absolutament tot! El meu telèfon mòbil era una porta oberta a tota la meva intimitat, barra lliure d’informació personal per al primer que se n’apropiés.
Des d’aquell moment que hi he estat pensant, si la Pilar, o el meu germà, o algú de la família s’ha posat a remenar el mèu telèfon mòbil, què hauran pensat de mi? Si han obert el Whatsapp, en un racó o altre segurament hi ha rastres de les converses fortuïtes amb la Mireia, totalment mal-interpretables, i amb certa raó, però res més lluny de les relliscades habituals d’un sopar de feina. Si s’han posat a mirar en l’historial del navegador hauran trobat sens dubte centenars de referències pornogràfiques, de totes menes i colors, amb totes les combinacions racials possibles, no és pas que jo sigui un viciós però és que la facilitat amb què Internet sobrepassa la nostra imaginació és ingovernable… Internet ha tocat de mort la subtilesa, ho volem tot ben explicit, volem carn, carn de tot tipus, i gemecs, i ejaculacions desmesurades damunt les restes de pintallavis. Això la Pilar ho entendrà, tots som humans i estem sotmesos d’igual manera a les temptacions de la carn, no fotem!
Després de pensar-hi molt he arribat a la conclusió que el que més em turmenta, el que no em deixa marxar en pau no són els incomptables «draps bruts» que deixo escampats pel ciberespai, al cap i a la fi tampoc he matat a ningú. Allò que més em turmenta, és el fet que gran part del meu llegat «positiu», tot allò que en un futur podria ajudar al Blai a conèixer una mica més al seu pare, també ha quedat escampat enmig de tot aquest traster digital.
Per posar-vos un exemple, la meva mare, sempre havia guardat amb extrema cura les cartes que els meus avis s’escrivien durant la guerra, eren un tresor familiar, les llegíem sovint després dels dinars de festa major, com per asseure a la taula aquells que hi mancaven. I jo? jo també n’he escrit de cartes romàntiques, també ens hem estimat a distància la Pilar i jo, però què en tenim com a testimoni, un parell de megabytes en forma d’e-mail guardats a casa el senyor Google i sepultats entre milers de missatges estèrils i tonelades d’SPAM i powerpoints de gatets.
Això m’ha portat a qüestionar-me si és millor l’excés o la mancança. El meu tiet Alfons, el germà petit de ma mare es va morir l’estiu passat. A la casa on vivia, sol, a part dels estris i mobles convencionals, només hi van trobar una caixa metàl·lica de galetes amb algunes fotos de la família, retalls de revistes, un parell de bales i un petit rosari de fusta. Tot el seu llegat encriptat en una caixa de galetes. Això sí, el dia del seu enterrament us puc ben assegurar que a Sant Jaume de Frontanya semblava que hagués passat la pesta, tothom era al cementiri. Per contra, si mai algú decideix endinsar-se en el meu llegat digital, hi pot trobar gigues i gigues de dades d’on extreure absolutament tota la informació necessària per definir-me amb una exactitud nanomètrica, els meus grups de musica preferits, les meves opcions polítiques, les persones amb qui mes m’he relacionat, les meves aspiracions laborals, les faltes d’ortografia mes comuns, absolutament tot. Si en algun moment, en el futur, el Blai decideix indagar sobre el seu pare només caldrà que se submergeixi en aquest mar de dades i vagi desenterrant cadascuna de les meves facetes fins a arribar a conèixer-me fins hi tot millor que jo mateix. Al cap i a la fi, tot dependrà de si té la voluntat i el valor per dur a terme aquesta àrdua tasca, de si mai té l’interès necessari per deixar de banda les seves ocupacions diàries, el seu dia dia farcit d’activitats, fer un cop d’ull enrere i preguntar-se sobre quin tipus de persona va ser el seu pare.
I vet aquí com arribem al cap del camí, sigui quin sigui el context, el format o la magnitud del llegat dels morts, el record de la seva existència rau indefugiblement de la voluntat dels vius, cap altre condició és més significativa, la voluntat.
Així doncs vosaltres que sou vius, defenseu a capa i espasa aquesta voluntat, en memòria dels qui som morts i hi confiem el seu llegat. Viviu segons la vostra voluntat, que la voluntat us guii pels camins de la vostra existència, estimeu a qui voleu, on, com, quan i de la manera que us doni la gana, mengeu quan tingueu gana i beveu quan tingueu set i no deixeu que mai, ningú gosi traçar límits a la vostra pròpia voluntat. I donant compliment a aquesta mateixa regla, si voleu, recordeu-nos. Bona nit!
