Aquest petit text ha servit com a pròleg de la segona edició del Matx de Xarlatans organitzat de nou pel Casal Popular de Vilafranca i el Festival Eva.
Les paraules
Benvolguts amics i amigues,
les paraules són antigues,
no són teves ni són meves,
no són joves ni són velles,
que són sols plaers mundans,
del país dels xarlatans.
La paraula, dita,
és vehicle que transita,
de la llengua que explica,
a la orella del que mica, a mica,
s’embarca en aquest viatge
sense maleta, ni equipatge
per racons d’arreu del món,
d’aquest o d’un altre planeta,
per al poble del costat
o per un país inventat.
La paraula és una porta, una pista,
la paleta d’un artista,
que fixa coordenades al mapa,
perquè tu facis la resta.
Avui, que qui més, qui menys, mesura en pixels,
l’alegria, la tristesa i la bellesa,
la paraula esbossa només la idea,
perquè tu facis la resta.
La paraula, dita, és un element que muta,
fent que el príncep de la història,
per a uns valent i noble,
sigui per aquell quin escolta,
el gran enemic del pobles.
Ara bé, si un molt s’hi esforça,
pot dotar a la paraula de precisió manomètrica.
Pa,
pa cruixent,
pa cruixent i enfarinat,
amb crosta,
que s’esquerda com una escorça
al pas del ganivet de serra
damunt la taula coixa,
alliberant el ferment, agre, de la vellesa,
de la ma que aguanta la llesca.
Paraula que sona, que musicalment transporta,
del xiuxiueig de la brisa fresca,
a la sumptuosa opulència del fast,
de la voluptuositat dels glutis molsuts,
a l’esgarrapada mordaç de la ferida.
Paraula que és rica per si sola.
Paraula que només a la veu es deu,
Paraula intangible, sobirana i humana.
Que no permuta per negoci,
que es multiplica per mitosi,
i esdevé punt de partida,
de cultura compartida.
Benvolguts amics i amigues,
les paraules són antigues,
no són teves ni són meves,
no són joves ni són velles,
que són sols plaers mundans,
del país dels xarlatans.