Aquest petit relat acompanya una fantàstica obra de la il·lustradora Anna Mongay en el que ha estat el regal d’aniversari d’algú molt especial en el seu aterratge a la tercera dècada.
La Porxada
Ha anat ben just! Córrer fins a la porxada i refugiar-s’hi a estat una decisió encertada quan les quatre gotes que queien fa només uns instants s’han catapultat cap a una tempesta d’estiu que ara colpeja amb força les llambordes de la plaça.
L’aspecte de la plaça s’ha transformat radicalment en els pocs minuts en què s’ha instaurat la turmenta. Les grosses gotes han agafat per sorpresa a la gentada i qui més qui menys ha corregut a refugiar-se a les cases, als bars i fins a les portalades. El paisatge urbà ha passat del bullici inicial a una calma només trencada pel mateix soroll de la pluja.
Des de la porxada estant es té una bona panoràmica de la plaça i els seus carrers adjacents. El Carrer Major, sempre ple de gent que passeja per les botigues, s’ha convertit en una riera improvisada que transporta un bon cabal fins al col·lector que hi ha a l’entrada a la plaça que l’engoleix tot fent soroll de naufragi. A l’altra cantonada, el Carrer dels Boters llueix una cortina d’aigua que el vesteix entre les dues façanes i que impedeix que s’hi pugui veure res més enllà del segon fanal.
Per una punta de la plaça ha aparegut una ombra sota el xàfec, sota un gros impermeable una adolescent camina aliena al seu entorn. Sosté un telèfon sota la caputxa. Creua la plaça pel bell mig sense cap intenció d’aixoplugar-se enlloc. L’impermeable la cobreix fins als genolls i la caputxa deixa al descobert la cara i un floc de serrell que, ja empapat, li deixa regalimar l’aigua front avall. La noia camina mentre parla calmada i somrient, camina lenta, arrossegant les xancles de goma que saturades d’aigua llisquen damunt els pèlags com uns patins. Ningú sabria dir on es dirigeix aquella figura, la seva mirada resta fixada en un punt més enllà de l’abastable, justament en el punt mig entre la seva veu i la del seu interlocutor.
Un dels portals de sota el porxo s’obre d’una revolada, en surt una parella jove carregada amb grans motxilles i alguna bossa de mà.
– Uala! Com plou, pujo a buscar els paraigües!
– Si home, encara deuen ser en caixes, abans no els trobis ja haurem perdut el tren!
– Doncs treu les capellines!
– Eh… Són sota de tot…
– Sota de tot? Les capellines? … Sembla que sigui la primera motxilla que fas! Doncs ja em diràs què fem?
– Córrer!
La noia corre sota l’aiguat fins al portal més proper deixant el noi palplantat a la porxada
– Ets boja? Arribarem xops!
– Doncs estendrem la roba i anirem despullats!
La veu de la noia es perd mentre arranca a córrer fins al següent portal. El noi sospira i se suma a la carrera.
Rere el so de les darreres gambades la pluja comença a amainar i ja gairebé és més l’aigua que baixa pel carrer major que la que cau dels núvols. La cortina del carrer dels Boters s’ha anat desdibuixant i ja s’aprecia la cinquena farola.
Justament del carrer dels Boter se senten unes passes, les d’una figura que sortida d’una cantonada enfila amunt protegida per un gran paraigües. A mesura que s’apropa es descobreix que no és una sinó dues les persones que van sota el paraigua. Un home i una dona d’avançada edat s’estrenyen amb el paraigua enmig formant un sol cos de dos caps i quatre cames que caminen acompassadament. Ambdós vesteixen pantaló llarg i bota tancada, sembla talment com si s’hagin vestit per caminar sota la pluja. Parlen, parlen i riuen, riuen a grans riallades. Tot i que de la porxada estan no se’n poden entendre les paraules, les seves expressions són dignes d’un gran relat, d’una extraordinària aventura.
Ara ja cauen ben just quatre gotes i els menys mandrosos tornen a omplir la plaça. «La típica tempesta d’estiu», «Per Festa Major sempre ha de ploure en algun moment o altre» comenten aquí i allà. En efecte, sembla que el tràngol ja ha passat i més enllà de la olor de la pluja i l’aire fresc res recorda a la tamborinada de just fa una instants.
Amb el convenciment que la pluja ha escampat definitivament torna el formigueig a la plaça. Els músics que cuita corrents han hagut de recollir els instruments reconquereixen l’escenari del que havien estat expulsats, espolsen les cadires i lamenten alguna partitura caiguda en combat. Mentre els elèctrics es posen d’acord amb la taula, els vents no es poden estar d’engegar una melodia per acabar d’allunyar el mal temps. La predisposició dels músics de engresca algunes parelles que envaeixen la pista a l’avantguarda de tots els que hi acabaran ballant aquest vespre de Festa Major. Joves, vells, xic i grossos tots i totes ballaran al ritme de la plaça, al ritme de la vida.
I tu? Balles?