Encara dura ara la conya d’una de les perles més conegudes de Mariano Rajoy, «Me gustan los catalanes porque hacen cosas». Val a dir que la frase és simpàtica i dibuixa sempre un somriure, coneixent a més la trajectòria de l’autor. Però lluny de fer més llenya de l’arbre caigut val la pena donar un parell de tombs a l’oració.
L’excentricitat de la frase del president espanyol contrasta amb el títol d’una acció del govern Obama que, amb molta més elegància, utilitza termes similars. El govern nord-americà a titulat amb Nation of makers la seva proposta per la promoció de la cultura maker arreu del país.
Fem una parada tècnica en aquest punt i mirem de fer aterrar aquest anglicisme. El moviment maker que traduït literalment seria «dels que fan» és una herència del moviment DIY (do it yourself, fer-ho tu mateix) emergit a la segona meitat del segle passat i que bàsicament promocionava que les persones es fabriquessin els bens de consum (roba, mobles, menjar…) per elles mateixes fugint dels cercles de producció i consum establerts.
El moviment maker afegeix a questa lògica nous conceptes directament lligats als avanços tecnològics dels últims temps. Per una banda, l’auge de les plataformes digitals i les xarxes socials afegeixen un enorme component de “comunitat” al moviment. La persona que fabrica algun tipus d’element, posem pel cas una cadira, ja no ho fa només pensant en satisfer una necessitat personal, sinó que un cop acabada molt probablement en penjarà el procediment seguit en algun directori de “receptes“ per tal que altres persones ho puguin aprofitar. En aquest sentit, el moviment va molt lligat a la filosofia de les tecnologies obertes i les llicències lliures, temes que segurament donaran peu a nous articles.
Un altre factor que ha acompanyat al creixement del moviment maker en els darrers anys és la socialització de les anomenades tecnologies de fabricació digital (principalment impressores 3D i eines de tall làser). Aquest tipus d’eines permeten als creadors aconseguir uns acabats professionals en els seus productes, replicar còpies exactes d’un mateix disseny i compartir amb la comunitat el disseny exacte de cada peça del producte. Així, tothom qui disposa d’eines de fabricació digital pot baixar-se els plànols del producte d’Internet i «imprimir-se’n» un d’idèntic en el que es coneix com a producció distribuïda.
Incorporant aquests nous conceptes, el moviment maker representa un canvi de paradigma en referència al DIY, deixa de ser una afició més vinculada a les manualitats que a altra cosa i passa a ser una rampa d’accés a una activitat professional que podria arribar a representar una regeneració del sector productiu. No en va Obama declarava a la primera trobada de makers celebrada a la Casa Blanca “Today’s DIY. is tomorrow’s ‘Made in America’”
Així doncs la promoció de la cultura maker i la seva inclusió en els entorns educatius pot arribar a representar per una banda un bon impuls al pensaments tecnològic, creatiu i emprenedor que són la base del sector productiu, però també la floració en aquest sector de nous valor ètics com “comunitat”, “horitzontalitat” i “coneixement obert” que són la base el moviment maker.