El passat Sant Jordi es va organitzar al Casal Popular el primer Matx de Xarlatans. Per a participar-hi vaig començar a escriure una història però la cosa s’em va escapar de les mans en extenció de manera que va ser impossible explicar-la en els cinc minuts que permetia el Matx. Perquè la història no es quedi en un calaix la comparteixo aquí. La història porta per títol “El Contrabansista” i parla del meu avi Jaume.
El Contrabandista
He tingut la sort de poder gaudir de la companyia dels meus avis durant molts anys. Un d’ells, concretament el meu avi Jaume es va prendre això de la longevitat amb moltes ganes i va ser dels afortunats que va creuar la frontera dels noranta plantant-se a la recta final de la centúria.
Haver viscut molts anys implica moltes coses i, sabent d’on venim, implica haver viscut, com a mínim, una guerra i una post-guerra. I en aquest context, sí o sí, aprens a espavilar-te, bàsicament perquè o t’espaviles o t’espavilen.
El meu avi era un fenomen en això d’espavilar-se per la vida. Quan de petits el meu germà i jo passàvem els estius a casa seva se’ns emportava a fer la gimcana dels supers. Sortíem de casa amb les publicitats de tots els supermercats del poble degudament estudiades, amb totes les ofertes contrastades, amb els millors preus i les mitjanes de cadascun dels productes… “El comparador de Caprabo” és un mer aficionat al costat del meu avi! Amb tota aquesta informació el meu germà el meu avi i jo voltàvem tots els supermercats de la rodalia a la caça de les millors ofertes, jugant-nos les pessetes en cada passadís.
Quan ja tornàvem cap a casa carregats amb bosses de cinc o sis franquícies diferents paràvem al parc a berenar, un entrepà i un Colacao. No un Cacaolat no, un Colacao, prèviament preparat per la meva àvia i envasat en un pot de vidre, dels de cigrons, que el meu avi havia passejat durant tota la jornada. Colacao casolà amb pot de vidre i palleta, que no faltés la palleta, perquè la meva àvia era de les que rentava i guardava les palletes per poder-les utilitzar en circumstàncies com aquestes.
Un dia, quan ja érem més grans, el meu avi va decidir que el que li cobrava la senyora Pepita, la perruquera, era desmesurat en relació al la poca quantitat de cabells que li quedaven, així que va invertir en una màquina de rapar i va decidir donar-me feina. Una feina remunerada amb 5€ per tallat de cabell, un tallat cada dos mesos aproximadament, una tarifa i una periodicitat que es van mantenir des que jo tenia 18 anys fins que en vaig fer 25 quan l’avi va ingressar a la residència i va tornar a posar el tallat en mans de professionals. És en aquesta època que succeeix la història que us vull explicar.
La residència on va entrar el meu avi no era pas una residència qualsevol, estava allotjada en una antiga casa senyorial, tenia vitralls i grans escalinates, estava adornada a més amb tot de mobles sumptuosos de totes les èpoques, donacions d’antics residents ja traspassats. La combinació de tots aquells elements componia un rococó eclèctic que donava a la casa un aire desconcertant. Regia la residència la senyora Margarida, una dona menuda i elegant, amb els ulls enfonsats per l’edat, un nas aguilenc i un crepat de diumenge que perfumava l’aire amb la dolçor de la laca. Des del taulell d’entrada la senyora Margarida tenia un control total del que passava en la seva residència, saludava pel nom tant als residents i com als visitants i ho feia arrossegant una cantarella grinyoladissa que feia esgarrifar: “Hola Fèlix, maco, el senyor Jaume és a la biblioteca amb la teva tieta, diria que llegeixen el diari”.
A la residència hi treballaven també un munt d’infermeres, gairebé totes dones. D’entre totes les infermeres n’hi havia una d’especial, la Gladys, una donassa prominent que havia deixat la seva Cuba natal anys enrere i havia vingut a petar a Vilafranca buscant una vida millor. La Gladys era la infermera referida de bona part dels residents, i no era d’estranyar, amb el seu parlar amorós, la Gladys repartia afalacs a tort i a dret… “Rosalia, hoy se ha levantado resplandeciente!”, “Don Manuel , que elegante! Parece una estrella de cine!”, “El señor Josep es el Don Juan de la casa!”… També era la infermera preferida del meu avi, a ell també li feia moixaines i l’omplia de floretes, a vegades fins i tot massa, alguna vegada li havia sentit dir coses com “El señor Jaume es mi novio” o “El señor Jaume y yo no’ vamo’ a casar”, les quals tot i anar en broma em semblava que anaven una mica massa enllà.
Tot i que a la residència el meu avi tenia totes les necessitats cobertes, no podia deixar de banda l’esperit de supervivència que se li despertava en diferents moments. Un dels vicis que mi em feien més gràcia era la seva faceta de “contrabandista de galetes”. El meu avi es dedicava a guardar els paquetets de galetes que li donaven per berenar a la residència i a regalar-nos els als nets. Pots comptar si no repescava també els paquets d’altres residents als qui tampoc els entusiasmaven les galetes… La veritat és que aquelles galetes no podien entusiasmar a ningú, eren mes aviat … soses! Envasades en paquets de 5 no havien de portar cap dels elements que es consideren nocius per a persones de l’edat del meu avi, ni sucre, ni greixos ni per descomptat xocolata. A vegades dubtava sobre si el meu avi ens les regalava perquè a ell realment li agradaven o si tampoc les havia tastat mai, o simplement ens les regalava perquè érem els seus nets i donar-nos de berenar és el que havia fet tota la vida.
El més divertit de tot era la manera com realitzàvem la transacció de les galetes en si, a ell li devia semblar que el fet de treure menjar de la residència era una cosa “il·legal” o si més no mal vista, i per aquest motiu s’havia empescat un protocol digne dels millors lladres de guant blanc. La cosa anava així, tant bon punt sonava el timbre per anar a sopar jo m’encarregava de conduir la seva cadira de rodes des de la biblioteca fins al menjador de manera que en un punt molt determinat d’aquest recorregut, quan el passadís feia una certa volta creant un angle mort tant des de la recepció com des del menjador, el meu avi treia de la butxaca de la camisa un paquetet de galetes, feia un petit esbufec i tot passant ma i paquet davant la cara, com responent a un fals esternut, movia el paquet cap darrera la cadira on jo el recollia i el guardava en una butxaca del pantaló. Era un moviment perfecte! Podríem haver fet el mateix centenars de vegades amb feixos de bitllets davant un congrés d’inspectors d’hisenda i ningú s’hagués adonat de res.
I així va arribar el dia en què el meu avi em va deixar anar de bones a primeres la següent pregunta:
– Les galetes, te les menges?
– Com?
– Les galetes que et dono, si te les menges?
Em va agafar a contrapeu… “Sí” vaig respondre molt conscientment de que estava mentint. És clar que no me les menjava, eren totalment insulses, les anàvem emmagatzemant en un armari de casa i com a molt algun dia en fèiem un pastís, si és que no acabaven convertides en farina de galeta… Però menjar-me-les soles… mai! Per algun motiu o altre el meu avi va saber que l’estava mentint ja que va canviar totalment de cara, va arronsar les celles i va fer que no amb el cap. No vam tornar a tractar el tema però el seu posat durant la resta del dia ja no va ser el mateix.
Vaig tornar a casa capficat. S’hauria enfadat per lo de les galetes? Li hauria de dir clarament que aquelles galetes no m’agradaven i que no me’n donés més? I el més estrany de tot, com havia detectat tan ràpidament que l’estava enganyant?
Quan vaig arribar a casa vaig treure el paquet que l’avi m’havia donat aquella tarda i vaig decidir donar a les “Galletas Tostadas Almirante” una segona oportunitat. En vaig treure una del paquet i en vaig trencar una punteta, ja me l’anava a pujar a la boca quan vaig detectar un fenomen curiós. Les galetes estaven cuites en un motlle que feia que en el dors de la galeta s’hi pogués llegir la marca “Galletas Tostadas Almirante” o així hauria de ser perquè en aquella galeta concreta, dues de les lletres havien estat ratllades deliberadament, en aquella galeta hi faltaven una A i una L. Picat per la curiositat vaig treure totes les galetes del paquet i efectivament a totes les faltaven lletres… A la següent una M i una E a, l’altra una N i una D i a les dues darreres una R una I una N i una altra A. D’aquesta manera posant en ordre les galetes, totes les lletres ratllades formaven la següent paraula ALMENDRINA. Una suor freda em va recorrer el cos, Almendrina era la llet d’ametlles que el meu avi bevia per berenar abans d’entrar a la residència, una pasta semblant a la llet condensada que s’havia de desfer amb aigua si no volies que et fessin mal les dents al beure-ho. Vaig flipar! El missatge era claríssim… Fèlix aquestes galetes son una merda, fes el favor de dur-me la meva Almendrina. L’Almendrina per la seva proporció extrema de sucre deu ser un aliment vetat a totes les residències del món. Això o el meu avi havia decidit portar el joc d’agents secrets una mica més enllà.
L’endemà a la tarda, després de sortir de la feina vaig anar de cap al super a comprar una llauna d’Almendrina, vaig agafar la més gran que vaig trobar i vaig enfilar el camí cap a la residència pensant en la cara que faria l’avi en veure que finalment havia desxifrat l’enigma de les galetes i que li portava un pot de 800g d’Almendrina per berenar. Quan vaig arribar, ell estava amb la meva tieta a la biblioteca, la tieta llegia la premsa en veu alta, per a ell i per a d’altres residents que s’hi havien assegut al voltant. Vaig entrar i vaig deixar la bossa del super amb la llauna damunt la taula just al seu costat, deixant anar la bossa amb força perquè fes un bon cop tot volent dir “Mira què et porto”. La imatge mental que m’havia fet del meu avi al rebre la sorpresa no podia estar més equivocada, enlloc de somriure, el meu avi va posar uns ulls com a plats i em va empènyer la bossa amb la llauna damunt meu perquè la tornés a guardar. Jo no entenia res. Per sort la meva tieta no s’havia adonat del que passava i em vaig estalviar haver de donar explicacions.
Me’l vaig quedar mirant mentre esperava algun tipus d’explicació, però enlloc d’això em va mirar seriosament, em va apropar un llibre que tenia damunt la taula i em va dir “Ves a tornar-lo”. Sense fer preguntes em vaig aixecar i vaig caminar cap a la llibreria, però al mirar-me’l per tal de posar-lo vaig veure que el meu avi estava llegint un diccionari! Em vaig quedar palplantat pensant si aquella situació era normal, si realment l’avi l’havia agafat per cercar el significat d’alguna paraula o si directament l’enteniment li estava jugant males passades. Aquests pensaments es va esvair en veure que el diccionari tenia una pàgina marcada, una pàgina amb paraules com “cub”, “cuba”, “cubell” … No entenia res…
En aquell precís instant va sonar el timbre del sopars i la Gladys va entrar d’una revolada a la biblioteca, “Vámonos, to’l mundo pal comedor que hoy hay pescado, vamos Jaume mi amor yo le acompaño”, va agafar la cadira del meu avi i va arrencar cap al menjador. Recordo clarament la cara de pànic del meu avi sortint a tota velocitat de la biblioteca amb el rostre pàl·lid mentre em mirava i entre-dents em deia “Ajuda’m!”, jo no el vaig sentir perquè a aquella edat ja gairebé no tenia veu, però estic segur que va dir “Ajuda’m”. Llavors vaig lligar caps amb l’afer del diccionari, “Cuba”, la Gladys era cubana! El meu avi m’estava volent dir alguna cosa, amb tots aquells missatges encriptats, alguna cosa que no em podia dir públicament davant la meva tieta ni davant la senyora Margarida, havia de tractar-se d’un afer tèrbol!
Estava segur que el meu avi estava en perill i només tenia dues pistes sobre les quals començar a investigar l’Almendrina i la Gladys, així que aquell dia al sortir de la residència em vaig asseure en una terrassa de davant la residència esperant a que la cubana acabés el seu torn. Vaig estar pensant com l’abordaria, què li diria… “Què li vols fer al meu avi?”, “Se que en portes alguna de cap?” Segur que si li entrava amb contundència quan sabés que l’havia descobert s’atemoriria i confessaria per si mateixa.
Finalment, ja entrada la nit, la dona va sortir per la porta, vestida de carrer impressionava encara més que amb l’uniforme de la residència, els texans li premien els malucs i la samarreta màniga curta posava al descobert aquells braços prominents que no tenien res a envejar als d’un motard d’Arkansas. Jo me la mirava des de lluny i cada vegada em sentia menys segur per entrar-la amb una acusació. Les ulleres de sol li donaven un aire perillós que no ajudava gens a decidir-me, vaig decidir que de moment m’esperaria allà a veure que feia. Va treure un cigarret de la bossa i va enfilar carrer amunt. A quatre passes de la porta de la residència li va sonar el telèfon mòbil i amb el tràfec de treure el telèfon i contestar amb la cigarreta a les mans, vaig veure com li queia alguna cosa de la bossa. Vaig esperar que girés la cantonada i em vaig apropar ràpidament a recollir aquell element que havia vist caure. Quan ho vaig tenir a les mans es van desvetllar tots els meus dubtes, allò anava de veres! El que la Gladys havia perdut era ni més ni menys que una fotografia de carnet del meu avi unida amb un clip a una cartolina on hi havia també la seva firma. Com havia aconseguit la Gladys tot allò? La fotografia li podia haver robat però i la firma? L’havia extorsionat? Algun tipus de xantatge potser?
Vaig estar temptat d’entrar directament a la residència a explicar a la senyora Margarida el que la seva treballadora feia amb els seus clients però res m’assegurava que ella no estigués també implicada en tot aquest assumpte, així que vaig tornar cap a la terrassa on era per tal d’evitar cap situació compromesa per a la meva investigació. Des de la terrassa, amb més calma, vaig investigar amb més profunditat les proves que havia trobat. La fotografia era una foto de carnet estàndard feta en un estudi, possiblement de quan el meu avi va entrar a la residència, potser la Gladys l’havia robat del propi arxiu de l’entitat, però i la firma? la firma li deuria ser ben fàcil d’aconseguir “Que letra tan bonita tiene don Jaume, fírmeme aquí un autógrafo, yo soy su fan numero uno”, i llestos! El paperet amb la firma no era més que una tarjeta de visita de la Bodega Emília, un forat on venien vins de doll amb una parròquia composta pel millor de cada casa. Com a bodega en sí no creia que pogués tenir massa relació amb la història que m’ocupava però els personatges que allí s’aplegaven eren dignes d’una bona novel·la policíaca i vaig decidir que l’endemà hi passaria a fer una visita.
Aprofitant que l’endemà era dissabte em vaig posar en marxa ben d’hora. Volia parlar amb el responsable de la bodega Emília amb una mica de tranquil·litat així que passar-hi d’hora ja m’anava bé. M’hi vaig plantar cap a les 10h i efectivament estava sol. Darrere la barra hi havia un home de mitjana edat amb cara d’haver allargat massa la nit anterior per haver d’obrir un establiment aquell matí. Em vaig asseure en un tamboret i li vaig demanar un vi, em sa servir amb desgana en un got vell i ple de ratllades. Vaig fer un traguet i vaig entrar amb força “Estic buscant una dona cubana que es diu Gladys, saps si ha passat per aquí últimament?”. Ell se’m va treure de sobre amb un “Per aquí passa molta gent, no me’n recordo pas de tots?” i es va girar per col·locar uns gots que estava assecant. Vaig pensar en insistir una mica més en la meva pregunta però llavors va entrar un vell amb tot de garrafes buides cridant “Nen, omple-me les de negre!” i em vaig haver de conformar en acabar-me el vi en silenci. A més segurament el depenent em deia la veritat, per allà hi deuria passar una clientela prou variada com per no recordar-se de tothom i sincerament no el veia amb gaires llums com per tenir una memòria prodigiosa.
Tant bon punt l’home de les garrafes va marxar li vaig demanar a l’amo que em cobrés el vi disposat-me a marxar. “Seran 20€!” va dir-me ell com aquell qui no va la cosa. Primerament em va sobtar, però passats uns segons i al veure que l’home no em treia cap número de loteria vaig entendre com anava la cosa i vaig posar un bitllet de 20€ damunt el taulell. L’home el va recollir i com si es tractés d’una màquina de xiclets va començar a buidar el pap.
– De panchitos en volten molts per aquí, i de rumanesos, i de moros… hi ha dies que això sembla la seu de la ONU… venen a veure el Mario que els dona un cop de mà amb els papers
– Què vol dir que els dona un cop de mà?
– Ai noi estàs ben “atontat”! Doncs que els ajuda… Si a ells els falta algun paper doncs el Mario els l’aconsegueix ben senzill
– Falsifica documentació?
– Ep, ep, ep! No ens embalem que falsificar és una paraula molt gruixuda. Ell normalment els assessora en com els serà més fàcil aconseguir el paper que els falta, perquè els facin un contracte, per trobar algú que els casi …
Al sentir aquelles darreres paraules una tremolor em va recórrer de dalt abaix
– Casaments de conveniència? arregla casaments de conveniència?
– Entre moltes altres coses, i no els arregla, simplement els proporciona l’autoritat disposada a tramitar-lo
Ja sabia tot el que em calia saber. Vaig sortir d’aquell antre deixant a l’amo amb la paraula a la boca i vaig corre direcció a ala residència. Aquell coi de Gladys no feia pas broma quan deia que es volia casar amb el meu avi i possiblement ja havia trobat algú disposat a oficiar el casament. No comptava però amb el meu gran olfacte com a detectiu, l’havia ben enxampat!
Vaig arribar a la residència esbufegant, només entrar vaig preguntar a la enyora Margarida pel meu avi, “Ha sortit amb la Gladys a fer un encàrrec em sembla que li calia alguna cosa del centre” va dir amb la seva característica entonació musical. “Merda! No hi arribaré a temps!” pensava mentre enfilava el costerut carrer que porta des de la residència fins al centre de la vila. Creuant corrents la plaça de l’església vaig entrar a l’ajuntament en desbandada, el municipal de la porta va quedar corprès per l’ensurt.
– Hola, vinc a aturar un casament il·legal! On son la cubana i el meu avi?
L’home, que no se’n sabia avenir de la situació, va revisar dubitatiu el registre del dia
– No em consta que se celebri cap casament avui …
– No pot ser, revisi-ho bé si us plau
– … No, no en tinc cap dubte, avui no ha de venir ningú a casar-se
– Merda!
Desesperat em vaig asseure en un banc de la recepció. Si no havien vingut a casar-se a l’ajuntament on deurien haver anat? Era del tot impossible de saber-ho! Si s’havien casat en qualsevol altre lloc, a aquelles hores ja no hi havia res a fer. Em vaig desplomar sobre el banc amb un sentiment entre l’esgotament i la frustració, aquell coi de donota s’havia aprofitat de la bona fe del meu avi per solucionar els seus assumptes i no havia pogut fer res per impedir-ho. Des del banc estant escoltava una veueta radiofònica provinent del transistor que el municipal tenia damunt la taula. Hi estaven fent un magazin matinal d’aquets amb actuacions musicals, humor i entrevistes a famosos. En aquest cas entrevistaven a una actriu de telenovel·la i havien arribat al fatídic moment de les “preguntes curtes” totes elles tòpiques i repetides fins a la sacietat “Ets de mar o de muntanya?”, “A qui t’agradaria convidar a sopar?”, “Què t’enduries a una illa deserta?” … Almendrina! Vaig cridar en veu alta sobresaltant de nou al municipal.
Vaig sortir de l’ajuntament i en dos minuts ja havia parat un taxi “A l’aeroport! Terminal internacional, i no corri, voli!”
Arribats a l’aeroport em vaig endinsar a la terminal buscant al meu avi entre la multitud, hi havia molta gent, però no em va ser difícil distingir en un dels taulells d’embarcament una mulata corpulent i un ancià en cadira de rodes que vestia una camisa florejada i unes ulleres de sol.
“Em pensava que no arribaries” Va dir amb un somriure infantil mentre entregava el passaport a la noia del taulell. “Tot en ordre senyor Antoni, podem facturar la seva maleta” va apuntar la noia del taulell. “Esperi, el senyor Antoni s’ha deixat de posar l’Almendrina a la maleta i no voldria pas que li acabessin requisant els Guardia Civils del control de seguretat, oi que no senyor Antoni…”.
Vaig acompanyar a l’avi i a la Gladys fins al control i allà els vaig abraçar. Primer a aquell tros de dona i després a l’escanyolit del meu avi que en un altre moviment felí em va posar un sobre a la butxaca, aquell seria el darrer moviment del Contrabandista que veuria en directe. Després d’això no ens vam dir res més, no ens va caldre. Els vaig tornar a acomiadar des de la distància quan passaven l’arc de seguretat.
En el taxi de tornada a Vilafranca, en la intimitat del seient de darrere, vaig obrir el sobre que duia entaforat a la butxaca. M’esperava una carta emotiva, una nota de comiat… res més lluny de la realitat, en el sobre hi havia tan sols un bitllet de 5€ que era el preu del meu silenci. El meu silenci costava exactament el mateix que un tallat de cabell.
Quan vaig baixar del cotxe davant la residència ja hi havia un bon sarau organitzat, la fuga del meu avi i la Gladys havia posat la institució de cap per avall i tothom corria atrafegat fent trucades per tal de localitzar-los. Entre ells per descomptat els meus pares i la meva tieta. Enmig de tot aquell desgavell, una nena va sortir de la multitud, era la filla de la meva cosina, la Júlia, que va ser la primer en adonar-se de la meva presència. Mentre s’apropava fent saltironets, exaltada pel guirigall organitzat, i amb cara de sorpresa, exclamà “L’avi vellet, ha marxat!”, “Ja ho sé” vaig fer jo, “Sort que en tenim fotos!” va concloure ella.