El poema “Dialèctica del gènere absurd” forma part del recull de poesia social i combativa “Ventades de foc” editat pel col·lectiu Inversos i pretén diluir els rols de gènere resultants de la nostra herència patriarcal.
Dialèctica del gènere absurd
Tèsi
Jo, sóc un home,
un home que balla,
un home que plora,
un home que cuina, que frega i que renta,
un home que sap distingir entre beige i ocre,
que no farda de romanços,
que escriu romanços,
i que juga amb la canalla com un home,
un home que prefereix Brecht a Messi i Rodoreda a Neymar,
un home que prefereix cooperar a competir,
i que ningú s’atreveixi a dir-me «dona» sense haver-me vist l’entrecuix perquè jo, sóc un home.
Antítesi
Jo, sóc una dona,
una dona de peus grans i de veu greu,
una dona peluda, que no es depila,
una dona que no porta mai faldilles,
una dona sense pits,
una dona que besa a les dones,
que no és princesa, que lluita,
que s’embruta les mans de fang, o de greix quan és necessari,
una dona que diu sí quan és sí i no quan és no,
i que ningú s’atreveixi a dir-me «home» sense haver-me vist l’entrecuix perquè jo, sóc una dona.
Síntesi
El gènere, no existeix, són els pares.