LL: (una mica exaltat) Com? Perquè? Què és el que veu tan malament?
La Tània agafa els fulls i els fulleja, intenta dir-li alguna cosa però no sap com
LL: Tot el que hi diu està extret de la nostra conversa, no em puc haver equivocat en res, tal com et vaig dir, tenia una gravadora connectada al telèfon amb la que vaig gravar tota la conversa. Totes les cites són textuals, t’ho ben asseguro.
T: Reconec perfectament totes les meves expressions, no és aquest el problema
LL: Doncs quin és?
Pausa
T: Mira, jo no sóc periodista i no en se de fer entrevistes, jo escric obres de teatre. Però m’enfronto al públic de la mateixa manera que tu t’enfrontes als seus lectors i sobre això sí que li puc dir una cosa: no es pot tractar al públic de tonto. Si escrius pensant que saps més que el públic ja l’has cagat. Billy Wilder deia: sempre has de deixar que el públic sumi quatre, tu digues-li dos i dos i al quatre ja arribaran ells.
LL: Sincerament, no sé on vols arribar…
La Tània remena els papers buscant un fragment concret i llegeix
T: «L’obra de la Tània Virgili, destaca per l’estreta relació entre els escenaris dels seus textos i la seva història personal. Els personatges i les històries sorgides de la ploma de l’autora, podrien reaparèixer en la seva biografia»
LL: (extranyat) No és veritat?
T: (exaltada) I és clar que és veritat, valga’m Déu! Si al principi de l’entrevista presentes la meva obra com un al·legat als marginats i just abans d’aquest paràgraf, en preguntar-me sobre la meva adolescència, t’explico que pels passadissos de l’institut em cridaven «bollera», arribar a aquesta conclusió està al nivell d’un alumne de primària.
LL: Però és important que el lector se n’adoni
T: I tu creus que no és capaç d’adonar-se’n per si sol?
LL: …
T: A més, no té cap mena de rellevància. Tothom escriu utilitzant les eines que la vida li ha posat a l’abast. La vida és el laboratori de les nostres obres. Mouawad escriu tragèdies sanguinàries perquè el seu laboratori és la guerra del Liban. I encara et diria més, tot i escriure sobre una atmosfera determinada, comprensible per als que son al nostre voltant, pot acabar passant que l’obra creuï fronteres i s’acabi representant a quilometres i quilometres d’aquí perquè al final, la humanitat canvia només en aparença. Els drames humans són univerals.
LL: (conformada) Està bé, he entès el concepte, sóc superficial i tracto als meus lectors de tontos, si no m’has de dir res més marxo, tinc coses més importants a fer que sentir com em menyspreen, (irònica) per exemple buscar-me una altra entrevista i intentar no defraudar a l’entrevistat.
El Llorenç s’aixeca de la cadira, damunt la taula ha quedat el seu telèfon mòbil
T: Espera home, no t’ofenguis!
La Tània estira la mà com per aturar-lo però tomba una copa de vi de damunt la taula i el vi mulla el telèfon mòbil del noi.
LL: El mòbil! Ostia! Però què fas!
T: Ostres! Ho sento! Disculpa no… (li dona un mocador per eixugar-lo)
LL: Però estàs cega o què? Mare de Déu! Que no tens ulls a la cara? Si se m’espatlla el mòbil si que l’hauré ben cagada (es torna a asseure i eixuga el mòbil amb el tovalló)
Entra el cambrer, neteja la taula i pren la copa buida
T: Funciona?
LL: No veus que no?
T: (després d’una pausa breu) No, no ho veig … (el noi es queda parat) La meva tossuderia m’ha condemnat a una més que probable ceguera.
LL: Com?
T: El glaucoma té tractament si s’agafa a temps però jo sempre he tingut al·lèrgia als metges.., però aquesta informació és inoportuna. A més tu ja te n’anaves…
El noi és queda un moment parat
LL: La meva mare també ho és de cega, però ella de naixement. Sempre he pensat que si no has conegut mai els colors te’ls pots imaginar, però que si havent-los conegut et quedes cec no et queda altre remei que recordar-los.
T: Doncs si me’n oblido no em quedarà altre remei que inventar-los de nou.
LL: Si mai et quedes cega deixaràs d’escriure teatre?
T: Tinc la sort d’haver escollit l’art més complert que existeix. Si em dediqués a pintar aquarel·les potser m’ho plantejaria, però en el teatre la vista, té la mateixa rellevància que l’oïda, el tacte i fins-hi tot l’olfacte. Els dramaturgs fabriquem històries, i les històries es viuen amb els cinc sentits. A més, així m’estalvio de veure segons quines cares damunt l’escenari.
LL: T’ho agafes prou bé …
Entra el cambrer amb una copa per a la Tània
Cambrer: Faltarà res?
El Llorenç es mira la Tània
LL: Una copa de vi negre
Cambrer: La meva recomanació el Santa Cecilia de Mas Romeu, Merlot, Syrah i Ull de Llebre
T: Ull de Llebre! Potser que me’n portis una copa a mi també!
C: (desconcertat) Et porto una altra copa doncs?
T: No, feia broma, amb tres copes acabaria amb un bon «cego»
El noi riu
C: Si vols te la canvio per aquesta?
T: No et preocupis, un altre dia miraré de tenir més vista
El noi torna a riure i el cambrer marxa
LL: Doncs no estàs tan amargada com em semblava
T: Qui no veu el costat còmic de la vida, no és capaç comprendre completament la seva tragèdia, ho deia Fo, deia «la comèdia és l’expressió és elevada que conec». És una arma subtil que agafa l’espectador desprevingut i el remou de dalt abaix, molt més eficient que qualsevol tragèdia o obra de propaganda.
LL: Inclouria això últim en la meva entrevista. Però no crec que això la fes saltar del suspens a l’aprovat.
T: Porto un plàtan a la butxaca?
LL: Com?
T: Et pregunto que si porto un plàtan a la butxaca?
LL: M’estàs prenent el pèl?
T: No, simplement t’estic preguntant si en aquest mateix instant porto un plàtan a la butxaca
LL: Com comprendràs, no tinc manera de saber-ho si no et regiro les butxaques
T: I ja li dic jo que això no passarà mai, així que hauràs d’escollir si vols continuar aquesta conversa pensant que porto un plàtan a la butxaca o si pel contrari vols pensar que no existeix tal plàtan. Hauràs d’escollir una de les dues opcions o bé viure amb aquesta incertesa.
LL: (recollint ara sí les seves coses i aixecant-se) Pfff… Passo, no estàs amargada, estàs boja!
T: La seva entrevista és una bona entrevista?
El noi es queda palplantat. Silenci
LL: Què té a veure una cosa amb l’altra?
T: Contesta
LL: No ho sé
T: No ho saps perquè intentes respondre a aquesta pregunta buscant un veritat absoluta i aquesta veritat no existeix, de la mateixa manera no pots saber si tinc un plàtan a la butxaca, ni pots saber ara mateix si m’agrada o no m’agrada la teva entrevista, si pateixo o no un glaucoma o si el groc que veig en la teva samarreta és el mateix groc que hi veus tu. Perquè només ets sobirà de la seva pròpia realitat. Quan un músic compon o quan un poeta escriu ho fa en la pròpia realitat i només espera que el public l’aculli i la interpreti en la seva.
LL: Així doncs no haig de posar que la Tania Virgili va fer l’entrevista amb un plàtan a la butxaca.
T: Tu què creus?
LL: Jo diria que no és temporada de plàtans.
