Un miler de figures de goma, un diari de 2014, la fotografia de Jose Palazón, ‘Els Ocells’ de Hitchcock, una veu en off amb accent estrany i una misteriosa figura amb impermeable vermell, aquest és l’elenc que la Agrupación Señor Serrano posa en escena a ‘Birdie’ per parlar sobre els mitjans, la immigració i la por.
Hitchcock deia que la seva pel·lícula, ‘Els Ocells’, no era una pel·lícula sobre ocells, que es podrien eliminar els ocells i la pel·lícula funcionaria igual. Amb ‘Birdie’ passa el mateix; tot i ser un muntatge que tracta el tema de la immigració poques vegades es parla de migrants, sinó d’ocells damunt un filat, d’animals de goma, d’un impermeable vermell… I és que ‘Birdie’ tampoc és una obra sobre la immigració sinó que, com ‘Els Ocells’, és una obra sobre la por.
La por, és una percepció mental que parteix de l’associació de negativitat o perill a certs fenòmens o elements. A vegades aquesta associació és una voluntat personal però el més comú és que vingui donada pels mitjans o la cultura popular. Està demostrat que allò al que tenim més por no és a les nostres amenaces reals sinó a allò que els mitjans ens transmeten com una amenaça. La por és una associació d’idees a un fenomen en un context concret, per aquest motiu tractar la por des d’elements metafòrics com fan Señor Serrano em sembla una decisió sublim.
‘Birdie’ és una obra plena de metàfores, una fotografia d’un Guàrdia Civil pot ser només això o pot representar tota una declaració d’intencions si apareix enmig d’un reportatge turístic sobre la ciutat de Melilla. Metàfores que en moltes ocasions interpel·len directament l’espectador per fer-li sentir en carn pròpia les situacions relatades en l’obra. El públic se sent escanejat, analitzat, catalogat per ràfegues de rajos que es passegen per la seva cara, l’espectador adopta el punt de vista de l’ocell que travessa núvols tempestuosos i sent en pell pròpia el vent que l’integra en un viatge del qual la humanitat ha format part des dels seus inicis. Les metàfores visuals i tècniques són un dels punts forts de l’espectacle.
En aquest sentit, val la pena destacar que tots els efectes que la companyia posa en escena estan plenament justificats i donen resposta a un repte argumental, no hi ha cap vacil·lada tecnològica, cap exhibició gratuïta de maquinari, un fet desgraciadament comú en el moment en què es combina art i tecnologia.
Encara hi ha dues reflexions que em semblen rellevants al voltant del muntatge. Per una banda, el fet de posar la famosa fotografia de Palazón com a punt de partida posa de manifest la rellevància i l’impacte social que les imatges tenen en el moment actual. La potència visual de l’estampa, esdevenint mirall de dos móns tan llunyans i tan propers a la vegada, porta a pensar què passaria si aquesta fotografia no hagués existit mai, si no hagués fet tremolar les xarxes posant la injustícia del món en l’ull de l’huracà durant uns dies. Segurament el que passaria seria que un altre impacte mediàtic (la celebració d’un gol de Messi o el meme de torn) ocuparien el seu lloc al trending topic transmetent un missatge totalment diferent, sense més.
Per últim, m’agradaria parlar de la tècnica que els Señor Serrano utilitzen en els seus muntatges. El live cinema es basa en la projecció en la gran pantalla d’elements i escenes captats per càmeres damunt l’escenari i tractats i mesclats en directe. Així doncs, l’espectador segueix el fil de la història a partir del que veu a la pantalla i això genera una certa disjuntiva. Com sabem que el que es projecta per pantalla és el que s’està produint en directe? Perfectament podria ser un enregistrament que la companyia simula executar en aquell moment. Si el que pretenem en aquest sentit és posar en valor la creació en directe és totalment necessari generar en el públic la confiança envers la companyia i la cultura envers la tècnica.
Posem, però, pel cas que el vídeo no és en directe sinó que és un enregistrament. Deixaria, llavors, de tenir valor l’espectacle? En d’altres disciplines, com en la música electrònica en directe, s’utilitzen sons enregistrats (samplers) que s’entremesclen amb melodies interpretades al moment, també els grups de trap opten per actuar en playback davant la impossibilitat de reproduir en directe tots els efectes que incorporen les seves cançons. Aquest tipus d’espectacles perden valor perquè una part no es produeix en directe? És el directe un valor dins l’obra artística o el que té valor és l’obra com a tal i el directe és només una celebració compartida d’aquest valor?
No hi ha millor espectacle que el que t’obliga a anar a fer un cafè després de la funció per comentar-lo amb els qui t’hi han acompanyat. En aquest sentit, ‘Birdie’ dóna pel cafè, el sopar i les copes.
The Byrds without Byrds – Obra: Michael Von Boris